Malgrat de Marpolítica

Malgrat 2030, el relat truncat

Un dissabte al matí de ja fa uns quants mesos l’incipient equip de Junts per Catalunya de Malgrat de Mar, que encara no tenia l’apèndix que el vincularia al poble, ens vam reunir per fer una productiva jornada de dinàmiques de grup i desenvolupament de projecte. Les idees, algunes inversemblants, d’altres més realistes, eren el fuel del procés creatiu al qual ens vam abocar i que ens va servir tant per definir projectes específics com per marcar-nos objectius de legislatura. Aprofitant que l’ambient s’hi avesava vaig decidir compartir amb els companys de llista un relat que em rondava el cap des que en Jofre em va proposar, mesos enrere, d’incorporar-me a la llista. El relat, si tothom ho veia amb bons ulls, podria esdevenir el fil conductor de la campanya, el nostre storytelling particular, el leitmotiv del projecte, en definitiva, el paraigua conceptual des del qual explicaríem els objectius de la candidatura.

Malgrat 2030 és el relat.

Després de 37 anys d’alcaldies socialistes a Malgrat el més normal fou que la fi de l’hegemonia del PSC fos abrupta i traumàtica, tal com ho va ser la moció de censura del 2017, tant dura com necessària. Fa dos anys ja ho vaig intentar explicar. L’acord es va consumar i el quadripartit va governar durant dos anys. Així, el mandat del 2015 al 2019 el podem considerar com una transició que fem els malgratencs, conjugant la necessitat de trencar amb dinàmiques de poder local obsoletes i compassant-la amb les pulsions d’alliberament nacional a l’avantsala de l’1-O.

I si els darrers quatre anys han estat de traspàs, de fi de cicle socialista i de canvi d’era municipal, la nova legislatura hauria de servir per consolidar el canvi, apuntalar el republicanisme i seguir les petjades del treball fet durant el breu mandat coral, comptant, inevitablement amb totes o la majoria de les forces integrants del quadripartit, i amb les ganes i la il·lusió infinites de l’equip de JxCat de liderar-ho des de l’alcaldia.

Arribats aquí, entenent-nos com la peça clau d’aquest relat i havent contribuït a capgirar les tornes del consistori, fem l’exercici, vaig proposar: «imaginem-nos com podria ser el nostre poble d’aquí dues legislatures; una dècada, arrodonint al 2030. Què faríem si tinguéssim recursos il·limitats? Què prioritzaríem? Què ens faria més feliços? Quines obres o activitats duríem a terme per millorar la qualitat de vida dels malgratencs? En definitiva, com volem que sigui Malgrat l’any 2030? Jo, vull que l’any 2040 els forasters que vinguin al Malgrat diguin «quin poble més ben parit que teniu!», i la resposta sigui «sí, fa 20 anys va entrar un grup de gent que va saber fer molt bé les coses»

Entre tots el vam perfilar i el relat va quallar: tenim el projecte, les idees i el relat. Hem fet una campanya molt potent, sobretot a les xarxes, i creiem que tenim un equip format per gent professional, competent en diversos àmbits i ambiciosa per encapçalar el consistori… però a la nit electoral tot es va truncar.

Els resultats, al meu entendre, van ser un desastre: tot plegat una grapada de vots menys que fa quatre anys, ens quedem amb dos regidors, i personalment, com a número 3 de la llista no entro a l’Ajuntament. La meva anàlisi en calent és «quina gran merda!», malgrat tot, el quadripartit suma. El carrer de Mar, on tenim els locals JxCat, la CUP i JxM, es converteix en un formiguer de gent i es produeixen les primeres converses post electorals. Els d’Esquerra s’apropen per comentar la jugada, a Junts x Malgrat ja han tret el cava i veig passar l’Enric Zaldo per davant de Can Campassol bastant desencaixat després de perdre un regidor. A la seu del PSC, diuen, cares llargues. Han arrasat amb vuit regidors i el 36% dels vots però es queda a les portes de la majoria absoluta i sense socis potencials a la vista. El PP desapareix i Ciudadanos no entra, brindem doncs.

Durant la campanya la CUP i ERC s’han manifestat obertament en contra d’un pacte amb els botxins del 155; JxM té pocs números per entendre’s amb el PSC després de la moció del 17; i nosaltres també marquem distàncies posant per davant el dret dels ciutadans a decidir el futur de Catalunya. De fet, mai no em vaig plantejar com una línia vermella pactar amb el PSC perquè mai no em va passar pel cap que, donades les circumstàncies locals i nacionals, poguéssim acabar pactant amb ells.

Dies després venen les anàlisis en fred i les reunions de tot l’equip. S’explica que tenint en compte els resultats del partit a la comarca ens podem sentir satisfets, però a mi aquest argument no em serveix. A la reunió de llista el pacte amb el PSC no només no es descarta sinó que es contempla com una possibilitat real. Segons sembla tenim diferències molt importants amb altres partits i caldran importants esforços de generositat per salvar un quadripartit que s’esvaeix a mesura que passen els dies. Tothom té l’oportunitat de dir-hi la seva amb franquesa i a mi se m’escolta amb el mateix respecte que a la resta de companys tot i que nedo a contracorrent: el meu posicionament a favor de la reedició del govern sortint és minoritari. Imploro que es facin els impossibles per trobar una solució i arribar a un pacte, que, recordem, sumaria el 50% dels vots emesos, i indico que em costarà molt seguir formant part del projecte si s’arriba a un acord amb el PSC, no com a mesura de pressió sinó com a incompatibilitat evident amb tot allò que defenso.

Se succeeixen les reunions entre representants dels partits, a vegades tots quatre, a vegades per separat. Les converses a voltes avancen i d’altres s’encallen. Mentrestant, Catalunya pacta: a Calella es reedita l’acord de govern entre JxCat i el PSC; a Cassà o Altafulla ERC s’ajunta amb el PSC per apartar fer fora JxCat, i a Tordera, en canvi, sembla que el PSC li donarà el suport a JxCat per seguir a l’alcaldia. Aquestes dinàmiques dels partits en plena voràgine repressiva, amb presos i exiliats a banda i banda, em sobrepassen i tinc la sensació que Malgrat és només una peça més en un escaquer molt més gran que no em pensava.

No sóc militant del partit, he format part de les llistes com a independent, i tampoc sóc regidor, ja que no he entrat a l’ajuntament; el meu compromís és exclusivament amb el poble, el país i l’equip de Malgrat Ens Mou que encapçala en Jofre. Com a grup hem dut a terme la nostra estratègia negociadora que malauradament no ha arribat a bon port, i quan finalment es fa públic el trencament de negociacions, una decisió que ha estat col·lectiva, jo comunico que m’aparto del projecte. El posicionament del grup és clar i jo no tinc cap necessitat de generar tensions internes, els meus companys han de seguir treballant per aconseguir el millor pacte, aquest cop ja amb el PSC. Que no hi estigui d’acord no vol dir que hagi de posar bastons a les rodes.

Tant els companys de Malgrat Ens Mou com aquells amb qui he parlat o intercanviat missatges aquests dies, saben fins a quin punt he fet tot allò que ha estat a les meves mans per trobar un encaix al trencaclosques del pacte del quadripartit. Però la criatura ha nascut morta i el que més greu em sap és que siguin els tarannàs incompatibles i els esculls personals i no pas les diferències programàtiques o ideològiques les que han fet impossible l’acord.

Per tot això m’aparto de la candidatura de Junts per Catalunya – Malgrat Ens Mou. M’aparto perquè penso que el millor pacte amb el PSC és pitjor que el pitjor pacte del quadripartit; m’aparto perquè no considero que aquest pacte d’arrel «sociovergent» permeti desplegar millor el nostre programa i albirar amb més optimisme el Malgrat 2030 que no pas amb els companys de moció, i m’aparto perquè no vull ser un obstacle per a un grup de gent amb qui hem parit un projecte engrescador i compartit una intensa campanya electoral, i de qui m’enduc un molt bon record per les boniques estones compartides. En acabat, els desitjo sort i espero que la Lurdes i en Jofre puguin treballar per Malgrat en plena llibertat i desenvolupar el programa que ens hem pencat entre tots.

Dit això, i ja per acabar, entenc que la reacció d’una part del poble sigui airada i fins i tot crispada, també entre els mateixos votants de JxCat, i, per descomptat, que hi haurà una oposició ferotge, però el que no podem fer és caure en l’insult perquè erosiona el debat i l’impossibilita. No m’agrada veure el linxament públic que s’està enduent en Jofre com a cara visible de la llista, per molt que jo cregui que estiguin errats políticament no li guardo cap rancor personal (de rancor en tinc molt poc per repartir i ja fa un any i mig que els polis de l’u d’octubre se l’emporten tot). Fa molts anys que ens coneixem i que som col·legues, i si d’alguna cosa serveixen els amics, és per dir-te les coses quan creuen estàs equivocat. El camí cap al Malgrat que volem, i també cap a la Catalunya sobirana, és ple de paranys i potser ara, en aquestes eleccions municipals, ens hem topat amb un altre, però estic convençut que tard o d’hora els companys d’espais diversos que compartim projecte ens retrobarem i tornarem a emprendre junts el camí cap a un poble pròsper i feliç que empenyi cap a una pàtria digna i justa.

5 comentarios en “Malgrat 2030, el relat truncat

  1. Sóc un malgratenc que viu a Argentona, tot i que no comparteixo molts dels teus plantejaments polítics, em satisfar molt el teu plantejament personal de com veus la política. segurament amb «polítics» com tu, l’entesa seria molt més fàcil. De tota manera continua treballant pel que creus, i com bé dius la rancúnia no porta en lloc. Salut i somriures

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *